És un grup mallorquí nascut el 1997 i que es caracteritza per la seva música festiva i per les seves lletres humorístiques i fantasioses.
Se’ls classifica com a grup de pop, tot i que ells manifesten que en el moment de compondre les cançons no tenen “prejudicis d’estil” i que és una cosa que sovint surt espontàniament.
El seu nom es deu a una companya d’universitat que els va acompanyar durant el període de formació.
L’any 1997 el grup enregistra una maqueta amb quatre temes. Cibernauta Joan, l’Univers és una festa, Rumba i Es xifon és un aparell, són els títols d’aquestes primeres cançons. Destaquen per unes lletres imaginatives i una adaptació lliure de diversos estils musicals.
DISCOGRAFIA
En 1999 van gravar el seu primer disc anomenat Antònia Font, igual que el nom del grup, sota la producció de Tomeu Janer.
En aquest primer treball s’inclouen dos temes de la maqueta i dotze de nous.
Dos anys més tard, en 2001, van presentar el segon disc a Barcelona: A Rússia, on S’inclouen 15 temes.
Van optar en aquesta ocasió pel continuisme ja que l’anterior havia funcionat i la fórmula conreada els agradava.
En 2002 va eixir Alegria, on hi havien deu cançons curtes d’una clara vocació pop.
En 2004 ix Taxi. El treball inclou un CD amb setze cançons, un curtmetratge i un llibret d’unes cinquanta pàgines amb un relat.
La temàtica es la ciència ficció.
En aquest CD: Batiscafo Katiuscas, publicat en 2006, la creació de personatges i mons imaginaris, i la narració de històries, deixa lloc a un viatge espiritual. Segons el propi grup, és un treball autobiogràfic. Conté dotze temes.
Per a aquest grup tot és Coser i cantar, com s’anomena l’últim CD publicat, en 2007.
Han revisat el millor del seu repertori en companyia de la Bratislava Symphony Orchestra. Amb uns cinquanta músics de corda i vent interpretant els arranjaments realitzats per el quintet mallorquí reconstrueix un total de vint temes en un doble CD+DVD.Per aquesta obra, en juliol de 2008 foren guardonats amb el Premi Nacional de Música concedit per la Generalitat de Catalunya, destacant "la personal aportació a la música pop-rock en català del quintet mallorquí".
INTEGRANTS DEL GRUP
D’esquerra a dreta:
- Joan Roca (Baix)
- Joan Miquel Oliver (Guitarra)
- Jaume Manresa (Teclats)
- Pere Manel Debon (Bateria)
- Pau Debon (Veu)
CONCERTS
El primer concert és en l'any 1997 als quintos de Bunyola. A partir d’aquí, el grup comença a girar pels bars d’arreu de Mallorca fins la publicació del primer disc.
Fins a l'actualitat, han continuat fent concerts en diverses ciutats, com per exemple: Barcelona, Bilbao, Madrid, Alacant, Mallorca, Vigo, Màlaga...entre altres.
Ara, una mostra de xicotetes parts d'alguns concerts:
- Antònia Font - Vitamina sol. Concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (2008), amb The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra. (http://www.youtube.com/watch?v=stVx9tZVaZk)
- Antònia Font - Jo, robot en concierto en El Prat de Llobregat (2007). (http://www.youtube.com/watch?v=gC1X336IoUM)
ENTREVISTES
1. Com s'inicia el grup i com es van desembolicant les coses per a arribar a on esteu ara?
Tot comença com sempre. En la universitat, els que estem en el bar vam decidir muntar un grup. El concepte inicial és molt simple, música mediterrània mesclada amb el món dels extraterrestres i els astronautes. Després anem prenent consciència de banda pop i del realment significa fer un disc pop. Crec que tot culmina en Taxi, el CD anterior a Batiscaf, en el que contem la història d'un transbordador espacial rotllo vacacions en el mar amb els seus personatges, els seus astronautes i els seus robotitos.
2. Fent un recorregut per la vostra discografia observe que cada disc gira entorn d'un concepte o temàtica, des del vostre primer disc homònim on es divergixen diferents idees, les relacions humanes a Rússia, un conceptual entorn de la vida d'uns extraterrestres en Taxi i finalment al reflex d'un món imaginari on es reflectix eixe aspecte fosc de cada interior. Este últim tema m'agradaria traure-ho a col·lació i posar-ho en relació amb articles del periodista Justo Serna on exposa que una de les raons que fan donar el pas a què algú es pose a escriure és voler traspassar estos mons interns que es troben tan recòndits dins del nostre ser a la realitat a través de la paraula com a instrument mediador. M'agradaria saber d'on vénen totes estes idees i el reflex en les vostres lletres, si és una contribució de tots o el privilegi d'alguns.
Estic molt d'acord amb la teoria que escriure és traure el material subconscient que tots tenim. Em dedique fonamentalment a l'escriptura automàtica, a la poesia pura i dura, en el sentit oposat al concepte de narració. No contem històries, simplement recreem el món a la nostra manera, un món real en què acaba sent tot inventat.
3. Sens dubte l'univers musical d'Antonia Font no ha de tindre límit sinó només has d'escoltar les seues cançons i veure que no hi ha cap fre i que pots estar davant d'un nivell de composició altament interessant o davant d'una senzilla estructura musical. M'agradaria saber quals són les vostres preferències o gustos musicals i com es veuen condensats en la vostra música.
Ens agrada qualsevol cosa. La veritat és que no tenim preferències i entre els membres del grup hi ha moltíssima diversitat. El nostre baixista és fan de baró roig i sempre que toquen a Mallorca va a veure. No és per nostàlgia ni res, li agraden de veritat. Daniel Jonston, Sufjan Stevens, Bebe, Muchachito Bombo Infierno, La Mala, the Linn Youki Project, Gilberto Gil, Refree. Ens dóna igual, ens agrada tot (tot el que ens agrada, clar).
4. El fet de pertànyer a una illa i les circumstàncies que tot això comporta per a moure's encara amb més mèrit en este món tan maltractat, on només pots sobreviure si entres en les claus de l'èxit, supose que vos haureu vist embolicats en un infinitat de complicacions per a poder arribar al punt on vos trobeu. Podríeu contar-nos un poc este procés, este llarg viatge cap a Ítaca.
No ens queixem de res. Fem el que ens dóna la gana i ens podem guanyar la vida amb això. El fet de viure en una illa té els seus avantatges i els seus inconvenients, com en totes parts. Ara que treballem més en la península és un figàs el tema de l'avió, però bo, ens hem acostumat. Un birla per a nosaltres és un mini viatge, amb la maleta, el necesser, etc. i la veritat és que ens ho passem molt bé
5. Finalment saber quals són les expectatives en este moment, projectes, col·laboracions.
Estem preparant un disc amb orquestra per a l'any que ve. Hem tret els discos molt seguits i ja ha arribat l'hora d'una recopilació. Ho gravarem tot de nou 22 temes amb arreglaments de curda, vent etc., en realitat sona quasi com una simfònica i potser no ficarem ni bateria, ni guitarres, ni res. No volem que siga el típic de la Bada rock en acústic i uns violins de fons. Els arreglaments estan en el rotllo de la música contemporània, no és un projecte comercial, és pop pur i dur i amb mala llet.
María, Desembre 2006
__________________________________________________________________________________
En Internet hi ha molta paparruchada. Les fantasies es convertixen en llegendes, després en rumors, i al final tot queda cobert pel fi manto de la veritat. Bona prova d'això és la mitologia que existix entorn de Antònia Font. Que si la susdita els va desvirgar u per u, que si era la nóvia del guitarrista, que si va ser l'única que va assistir al primer concert... Tot mentida. En boca de Joan Miquel Oliver, “Antònia és una amiga de la universitat”, i simplement van pensar que, sent cinc tios, quedaria ben un nom de dona. I ella es va posar “súper contenta”, quan s'ho van dir.
Després de cinc discos i quasi una dècada tocant junts, el vocalista d'Antònia Font, Pau Debon, afirma resignat, en perfecte mallorquí, que els periodistes seguixen preguntant-los per la verdadera Antònia. La meua aportació a la causa és esta introducció. Però clar, jo publique en Internet... Qüestió de fe.
- Qui és el senyor Yuripuskas?
Joan Miquel Oliver: El pilot del Batiscaf, que és un submarí monoplaça anomenat Katiuscas. Hi ha gent que no ho entén. Pensava que sí, però veig que no. De la mateixa manera que veuen la portada i no saben què és... Jo juraria que és un hipopòtam! [rialles]
- No sabíem res de la vostra relació amb l'Institut Oceanogràfic Rus...
JMO: Tot açò és molt sentimental. L'Institut Oceanogràfic, un científic solitària feta pols... No deixa de ser el major Tom de David Bowie. This Is major Tom to ground control... El batiscaf és la metàfora d'un viatge interior. De fet crec que explica molt bé el contingut del disc, que parla més de sentiments que de personatges o mons inventats. Hi ha un viatge a l'espai exterior, i este altre, que és cap a dins.
"Tot açò és molt sentimental. L'Institut Oceanogràfic, un científic solitària feta pols... No deixa de ser el major Tom de David Bowie."
JMO: Tot açò és molt sentimental. L'Institut Oceanogràfic, un científic solitària feta pols... No deixa de ser el major Tom de David Bowie. This Is major Tom to ground control... El batiscaf és la metàfora d'un viatge interior. De fet crec que explica molt bé el contingut del disc, que parla més de sentiments que de personatges o mons inventats. Hi ha un viatge a l'espai exterior, i este altre, que és cap a dins.
"Tot açò és molt sentimental. L'Institut Oceanogràfic, un científic solitària feta pols... No deixa de ser el major Tom de David Bowie."
- La lletra de Batiscaf Katiuscas descriu una soledat molt bella, quasi idíl·lica...
JMO: Sí... però melancòlica. Un poc trist.
Pau Debon: Més que idíl·lica, jo crec que és... figa! Estar tancat i no saber com eixir. Perquè no t'interessa, potser. [JMO es riu]
- Després d'aguaitar a altres estils, com la rumba, tornar al pop ha sigut una necessitat, o una decisió?
JMO: En qüestió d'estil no hi ha res premeditat. Tu tens una cançó, una música, una lletra. Intentes donar-li forma i a vegades ix espontàniament, però a vegades es complica. No pots triar ara quelcom rumber, ara quelcom pop. Fas el que pots, no el que vols.
- Surfistes en càmera lenta Està situat entre Taxi i Batiscaf Katiuscas?
PD: Òbviament es nota que és de Joan Miquel. Les seues lletres, la seua forma de fer. Pareguts sempre trobaràs... Però no sé. És diferent. Molt més... seu. No sé si m'entens. Més propi, més quotidià.
JMO: Jo crec que no, que la nostra música passa directament de Taxi a Batiscaf. Que Surfistes és com si l'haguera fet Roger Mas... o Madona. Dóna igual. Eixe disc no té res a veure amb Antònia Font. Batiscaf ve després de Taxi, no de Surfistes. Clarísimamente. Podria ser que no i no passaria res. Però crec que no és el cas.
- Com vos ha assentat a la resta, que Joan Miquel traguera un disc en solitari?
JMO: Un mal rotllo que et cagues. En el pròxim disc d'Antònia Font jo cantaré i Pau tocarà les maraques... [rialles]
PD: Que va! Súper bé. Feia temps que Joan Miquel volia fer alguna cosa, el que passa és que s'ha fet esperar. Però de puta mare, només faltaria.
- Partint de la base que hi ha gent que es pren la música com una religió, Antònia Font són semidéus?
JMO: Sí, som un grup de projecció internacional i els Coldplay s'han cagat [rialles]. Però tu que et creus, tio?
PD: El que té este ofici és que lliges una entrevista en l'avió, anant per a allí, i dius: fotre tio! Et lliges una crítica i dius: som els millors del món què passada! Però llavors agafes la furgo, arribes, i només hi ha 30 persones davant de tu. I en l'avió de tornada dius: vaja puta merda som!
JMO: La crítica té les seues paranoies, les seues manies.. Ara tenim bones crítiques. Però açò forma part del món de la crítica, no de la realitat. Els discos són discos, la crítica, crítica, i el públic, públic. No sé què més dir-te. Mai he tingut la sensació que siguem un grup que realment agrade. Algunes coses les fem bé, però altres molt malament. El 95%.
- Com vos deixen en el Hui [ho estaven fullejant abans de l'entrevista]?
JMO: Bé, molt bé. Bo, Miqui Puig ens deixa de puta mare. Però han fet una enquesta en el carrer i ens posen a parir. I penses fotre! No podries haver triat cinc tios a qui els hàgem agradat? Potser no hagen trobat a ningú... [llig] “Estan bojos, estan sonats”. Bo. Però afirma que “són genials”. Un altre diu: “sonen com Albert Pla, però com Albert Pla no hi ha ningú”. Marc creu que Antònia Font sorprenen, però no han aconseguit agradar-li. I dic: fotre! Per tant no dec ser tan bo...
- Per què no hi ha continguts polítics en les vostres lletres?
JMO: És molt simple. El dia que vullguem dir alguna cosa, ho farem parlant, no a través dels discos. El món està molt més necessitat poesia que de política. Només faltaria que els que tenim vocació de poetes, ens posem a fer política... Que facen política els polítics! També és cert que el pop arriba a una massa de gent, i que si vols usar la música per a divulgar un missatge, eres lliure de fer-ho. Però amb una condició: que ho reconegues. Titot, de Brams... Este tio ho diu, de puta mare. El conec i em cau súper bé. El que no m'agrada tant són els polítics que van d'artistes, no de polítics.... [alguns segons de reflexió] També pense que cada u faça el que li de la gana. Que no sóc ningú per a criticar. Però a mi m'ha passat. Anar a un concert, 20 minuts de música, i mitja hora de missa. Ja anava a missa de xicotet no vull tornar!
PD: A mi no m'interessa fer política. El pensament és individual... Per molt que pensem paregut, hi ha moltes diferències, en el grup. Podríem tindre problemes.
JO: Bueno, jo crec que pensem pràcticament igual, però si vols que et diga la veritat, en Antònia Font interessa més el futbol que la política.
- Sou del Mallorca, no?
JMO: No, no hi ha quasi ningú, del Mallorca. A mi no m'interessa el futbol però hi ha un sector molt culé. Pau s'ha trencat un genoll jugant a futbol. Ara està lesionat.
- Vaig llegir en una entrevista que, llegint comentaris en un fòrum, et va fer gràcia veure el que la gent opina de les lletres...
JMO: És que alguns feien comentaris de text de les cançons. I jo sempre els suspenia, els comentaris de text. Sempre! Perquè a veure, este tio diu el que diu i ja està. “Tornaran les fosques oronetes al seu niu”, nosequé i la seua puta mare. Val... Què diu este? Perquè este tio diu açò. I ja està. I els professors em posaven: parafraseja... Fotre! Si ell ho ha escrit així és perquè considera que és la millor manera d'escriure-ho no? Dir que la poesia expressa millor les coses és una gilipollez. La poesia parla d'altres coses, té els seus temes propis. No és un idioma.
- Parlem del disc... Wa yeah! És una cançó d'amor adolescent?
PD: L'amor sempre és adolescent. Les relacions d'amor són la part d'adolescència que mai se'n va. Encara que tingues 50 anys, quan t'enamores eres un adolescent. Fas les mateixes favades, les mateixes cagades.
PD: En els viatges de l'Inserso hi ha molts romanços...
- Guanyeu prou com per a viure de la música?
JMO: Depén, però anem, fifty fifty. Jo visc de la música. Jaume viu de la música i del teatre, té altres grups... Però d'Antònia Font és un poc difícil, de moment.
PD: Jo treballe en un taller de fotografia. Venc productes fotogràfics. Sóc representant de fotografia... i energia solar.
JO: Ven parallamps i plaques solars! I és molt bo perquè clar, li diuen: tu eres el d'Antònia Font! “Sí, efectivament. Però quantes plaques solars em compres?”
"El dia que vullguem dir alguna cosa, ho farem parlant, no a través dels discos. El món està molt més necessitat poesia que de política."
En Mecanismes pareix que Pau s'està morint...
PD: quasi em muir! Va ser en l'assaig. Anàvem fent proves de cor i figa! Em van dir fotre tio, puja! I pugen i pugen...
JMO: Fins que rebentes del tot! És collonut. Va ser un dels moments... Este disc té moltes sorpreses d'este tipus. “Tots els mecanismes: tots els mecanismes, tots els mecanismes...” Penses, bo esta cançó ja s'ha acabat. Ara fade out i ve una altra no? I fins a l'últim moment no arriba la sorpresa... La producció va un poc en esta línia. Ha quedat un disc molt entretingut. Agraït d'escoltar.
- He detectat algunes coincidències entre Cisa i Antònia Font: primer va ser l'orguenet Casio, i ara els aneguets de goma...
JMO: Els aneguets feia més de dos anys que els tenia. Eren per a una cançó infantil. Però en Darrera una revista, que és on ixen, hi ha un moment en què feia falta una cosa. Ens vam trencar el coco i no ens agradava gens, i llavors vaig pensar: i si posem un sampler? Un tros de la cançó d'algú, alguna cosa que trenque... Vaig començar a buscar, ho vaig trobar, i així va quedar. Vam coincidir amb Cisa en l'interés pels joguets. Però evidentment, el pioner d'este recurs és Pascal Comelade. Nosaltres ens hem limitat a copiar-li.
- En els crèdits posa que Pau ha tocat el piano de joguet...
JMO: Un piano de gnoms, de plàstic. Va estar molt bé. Però no ho va fer per tocar millor que el nostre pianista, sinó perquè és un tema gravat en directe. Tots tocàvem un instrument: Joan el contrabaix, Jaume l'orgue, Pere el xilòfon, Pau el piano... i jo dirigia l'orquestra. El vam gravar en ma casa. Vam posar dos micros, el vam escoltar un poquet... I molt bé, l'experiència [Pau m'ensenya una foto del moment, presa amb en el mòbil]. Amb un micro damunt d'un pot, a punt de caure, perquè no teníem peu!
- Teniu pensat col·laborar amb Cisa o amb algun altre músic?
JMO: Una cosa és l'obra i una altra l'artista. I jo crec que l'artista no s'ha de notar. Els discos d'Antònia Font són anònims. És abstracte... No és com un disc de Morente, que és Morente. O de Martiri... Als flamencs els passa molt, que és més l'artista que el disc no? Nosaltres hem de conformar-nos amb quatre jocs de paraules. I clar, quan fas una col·laboració, no és el que estàs tocant, sinó la teua presència. I a nosaltres no ens acaba de convéncer. Jo amb Cisa me'n vaig de sopar, de copes i a fer projectes... Però pujar-se a un escenari és una altra història. I crec que si no vam arribar a col·laborar és perquè, encara que ens admirem mútuament, cada un ha de dedicar-se al seu. Estic segur que acabarem fent alguna cosa, però tindrem problemes per a posar-nos d'acord [rialles].
- Actualment ha sorgit una nova generació de grups de pop independent que canten en català. Vos Sentís pioners?
JMO: Cronològicament som dels primers, però això significa exactament això. No que siguem millors ni pitjors. Mai hem tingut la sensació d'estar en l'avantguarda de res. Independents sí. Mai ens hem deixat influir per res. Però pioners no. Jo crec que molts grups cantaven en anglés perquè l'estil sona millor així, però també per un poc de por. És el que passa amb els grups que canten en anglés, que els escoltes i diuen quatre favades: You're beautiful... i no passa res perquè és en anglés. Ara s'han llevat la por i s'han tirat a la piscina. És el millor que podien fer.
PD: També crec que hi ha grups que s'han tirat arrere perquè abans s'associava cantar en català amb el tema polític. I ara s'ha separat. Ara ja es pot...
- Que grups escolteu últimament?
JMO: A mi m'agrada l'últim disc de Morente, el de Bebe... i què més m'agrada? Vaig anar a l'últim concert de Refree i em va agradar prou, però encara no tinc el disc.
PD: Música dels 90. He trobat discos que escoltava quan era jove, súper barats, estirats preu, i me'ls he comprat. Així moderns, Muchachito Bombo infierno, que el vam descobrir a Berlín i ens va entusiasmar. Rosendo... En el cotxe porte Weezer, el primer, que feia l'Òstia que no l'escoltava, de quan el tenia gravat en cinta.
- No descarregueu música d'Internet?
JMO: Jo no tinc Internet.
PD: Jo sí, però em cansa molt. Baixar música, no ho he fet mai. Tal vegada quan comence ja no pare...
- L'última: són una llanda, les entrevistes? He vist que badallaves...
PD: No t'ho pots ni imaginar... Aprecies un cert interés. Però rebenta molt.
JMO: Mentalment és cansat. Però acabem de traure un disc i tenim il·lusió. Forma part del conjunt. Potser tu fas l'entrevista, la llegim i ens agrada. Com esta [assenyalant la del diari Hui]... Ahir vam fer nou. Penses: molt bé, quan vaig traure Surfistes feia tres. Però està molt bé. Aprens coses.
Carlos G. Cano, Març 2006
